A la segona va la vençuda, visita a les clavegueres de Barcelona

Després d’un primer intent que es va haver d’anul·lar per motius de seguretat (quan hi ha episodis de pluges no podem visitar ni clavegueres ni dipòsits de regulació d’aigües), una vintena llarga de ciutadans ben equipats amb gorreta per recollir el cabell, casc, guants i acompanyats per una parella d’operaris a més de l'educadora de la Fàbrica del Sol, van poder fer un passeig per una part invisible però imprescindible de la ciutat.

I és que sota el districte de l'Eixample s’estenen més de 200 kms del sistema de clavegueram de Barcelona. No us penseu que els vam recórrer tots 200, només els trams compresos entre un parell dels carrers més cèntrics de l’Eixample però que ens va servir per fer-nos una bona idea de tot aquest entramat de rius i rierols per on circulen les aigües grises de la nostra urb.

Contràriament al que hom pugui pensar, el sistema de clavegueram eixamplí no és obra d’en Cerdà si no de l’enginyer Pere Garcia Faria. L’obra de Cerdà preveia alguns col·lectors de recollida per les aigües de pluja però no la canalització de les procedents dels edificis. El que avui en dia és quelcom lògic, construir la xarxa del subsòl i després els edificis, no ho era tant en aquella època, en la que l’habitual era que tots els residus orgànics humans acabessin en un pou negre.

Com a ciutadà pots participar en la construcció de la teva ciutat?

En Rafa Díez va demostrar la seva llarga experiència en arquitectura, urbanisme i participació ciutadana tot exposant la possibilitat que tenim tots/es els ciutadans d’aportar la nostra visió a l’administració pública (al menys en els períodes que la pròpia administració posa a exposició pública i participació) sobre els diferents projectes que afecten d’una manera o altra el nostre entorn.

A partir de les diferents maneres formals, oficials i reglamentades de participació ciutadana el Rafa va anar explicant-nos experiències en la petició i/o correcció de projectes urbanístics. Unes de reeixides:

• Aturada de la construcció de la carretera B-224 entre Sant Sadurní d’Anoia i Martorell pel llit del riu.
• Aturada de la instal·lació d’una central tèrmica de cicle combinat als terrenys de Solvay-Martorell.

I altres desestimades o sense resposta:

• Impugnació de la privatització de la gestió del servei d’aigua a Martorell.
• Aportacions a la modificació de Plans Generals d’Ordenació Municipal.
• Impediment de la construcció d’aparcaments a la llera del riu.

Però com va apuntar una persona abans de que comencés la xerrada: “si s’hagués de demanar el parer de la gent, no es faria mai res”.

Raó no li’n falta, però en moltes ocasions és la mateixa administració qui incompleix les lleis i normatives a les que estem tots subjectes i, llastimosament, si no hi ha ciutadans que ho vigilin i ho denunciïn, es poden perpetrar veritables desgavells que poden fer minvar la nostra qualitat de vida considerablement o fins i tot, malmetre ecosistemes sencers.

Per il·lustrar-ho, ens havia preparat una infinitat d’imatges de reivindicacions en deu anys d’existència de l’entitat ambientalista de la que n’és vocal actiu, l'Ass. Martorell-Viu.

Després d’escoltar-lo i de debatre, vam arribar a la conclusió de que avui, com mai abans, disposem de la informació i comunicació suficients per poder treure conclusions i fer aportacions assenyades i pertinents en relació al nostre entorn més immediat però l’administració, massa sovint, troba els mecanismes per no rectificar ni justificar els seus plans.

Una prova d’aquestes anomalies són les poblacions que, havent pogut preveure-les, han estat declarades zona catastròfica i, segons el ponent, Martorell ho ha estat en 3 ocasions en 50 anys i sempre pels mateixos motius però, això sí, amb tots els permisos en regla i amb tots els informes ambientals correctes. Finalment ens vam plantejar preguntes com: la ciència està al servei de l’administració i l’administració al servei d’economies especulatives?

Com conservar per menjar de temporada

Els vegetals que consumim tenen temporades de cultiu en les que en tenim en abundància i la resta de l’any, si en volem, s’han de portar d’hivernacles o importar, i això comporta punts de malbaratament degut al transport o a l’emmagatzematge a més d’una despesa energètica i d’emissions important.

Per poder gaudir d’alguns aliments fora dels seus moments òptims de més abundància i també quan estan a més bon preu sense que es facin malbé, vam aprendre diferents tècniques de conservació, tant per a vegetals com per a carns i peixos.

Els diferents mètodes de conservació ens han de permetre fer durar l’aliment evitant que es faci malbé, o dit d’un altre manera, que aquest sigui “atacat” per microorganismes per això totes les tècniques d’una manera o altre volen impedir l’accés o la reproducció d’aquests en l’aliment.

Així doncs, el nostre cuiner, l’Álvaro va posar en practica algunes d’aquestes tècniques.

El primer que es va fer va ser una salaó amb el salmó, trossejant el salmó i cobrint-lo de sal gruixuda i sucre. Ho vam fer ben al principi del taller ja que va ser la preparació que més temps necessitava. Al final de la sessió es va marinar amb oli d’alfàbrega i d’aquesta manera vam sumar dues tècniques de conserva en un mateix producte.

També vam fer servir la tècnica de marinar amb uns seitons submergint-los en la mateixa quantitat d’aigua que de vinagre i posant-los sal fins que suraven.

Després vam adobar llom barrejant sal  i sucre, cobrint el fons d'un recipient, posant  la carn al cim i cobrint-la amb la resta. Per anar bé hauria de reposar 48 hores a la nevera però amb la horeta escassa del taller ja n’hi va haver prou. Després va retirar la carn i la va netejar a raig d’aigua per treure les restes de sal i sucre, la va eixugar bé i la va adobar amb el pebre vermell de la Vera (es pot fer amb altres  espècies). Finalment, i tot i que l’ideal seria embolicar-los amb paper de cuina i deixar-los reposar 4 dies a la nevera, els va fer saltejats immediatament. I us podem assegurar que no vam notar la diferència al paladar en l’estalvi dels 6 dies de preparació!

Es van fer, també, conserva de tomàquet amb la tècnica del bany maria. Per fer servir aquest mètode és important esterilitzant bé els pots amb les seves tapes i volanderes de goma en aigua bullint uns minuts. Els tomàquets un cop escaldats 10 segons i pelats (un truquet per ajudar a pelar-los és, abans d’escaldar, fer un petit tall a la punta en forma de creu no molt profunda) es van introduir dins els pots esterilitzats, comprimint-los al màxim i fins la vora mateixa del pot. Tot seguit, es van tanca amb la seva tapa i s’esterilitza al bany Maria a foc mig, durant 30-40 minuts tenint cura que l’aigua ha de cobrir una mica per sobre del nivell que assoleixen els tomàquets dins dels pots. Després només cal deixar refredar. Sempre s’ha de comprovar que les tapes s'han segellat hermèticament, per l'acció de l’escalfor, i guardar les conserves en lloc fresc i sec, com un rebost o armari. Aquesta conserva de tomàquet casolana, recepta tradicional, es conservarà diversos mesos perfectament, però de tota manera s’ha de revisar periòdicament, per si de cas. I un cop obert un flascó s'ha de conservar a la nevera i gastar-se en pocs dies.

L’Álvaro no va parar en cap moment d’afusellar-nos amb trucs i consells de cuina, com ara l’aprofitament de les pells dels tomàquets per fer una sal de tomàquet molt vistosa deshidratant-les posant-les al forn prèviament: una altra forma de conservació.

A més de les tècniques en les que s’empra un ingredient “conservant”: la sal del salaò, el pimentó de l’adobat per la seva acció bactericida,  l’oli del marinat, el sucre de la melmelada o confitat, el vinagre (més d’altes espècies) de l’escabetx o dels encurtits, cal incloure el fumat on el element conservant és el fum per les seves propietats antisèptiques i antibacterianes i el fermentat, tot i que aquest mètode modifica l’aliment (llet-iogurt).

Encara que molt quotidianes, el refrigerat i el congelat també són mètodes de conservació, que es fonamenten la modificació de temperatura, igual que el bany maria i l’esterilització.I finalment, unes potser menys casolanes però no impossibles de fer a casa, com són la deshidratació i el buit, que conserven gràcies a l’absència d’aigua o aire.

Tot i comentar-se, no es van poder posar en pràctica totes elles, però això no va impedir que sortíssim passades les nou de la nit i amb l’estómac content pel fenomenal tast resultant.

Per acabar, us deixem el contacte de l’Álvaro Brun, cuiner, gastrònom i divulgador culinari i l’enllaç a la novíssima plana web de l’Ajuntament de Barcelona sobre malbaratament alimentari que està farcida de consell, trucs i informació , incloses les conserves.